• Imprimeix

La Unió Econòmica i Monetària, i política

El 2012, durant la celebració dels 20 anys de la creació del mercat únic europeu, Jacques Delors en subratllà la importància cabdal en el projecte europeu. El mercat únic ha contribuït al creixement econòmic de manera inqüestionable, facilitant el lliure comerç i la lliure circulació de persones i capital tot eliminant aranzels, barreres no aranzelàries i establint estàndards reguladors en multitud d’àmbits.

Mentre que la contribució del mercat únic al creixement econòmic és inqüestionable, els seus arquitectes també van comprendre l’efecte heterogeni que podia tenir sobre el territori, amb regions que es veurien afectades negativament per l’augment de competència i el diferencial de productivitat, costos laborals i preus. D’aquesta preocupació se’n va derivar la importància d’una política de cohesió que impulsés el creixement de les regions més desafavorides, així com la importància de l’anomenada “Europa social”; dos àmbits que considerem vitals i abordem en les seccions “Dimensió social” i “Finances europees” d’aquest llibre verd.

 

Prioritats

En el moment actual, creiem que és primordial donar un doble impuls al mercat únic.

  • Impulsar el mercat únic en el sector dels serveis

En primer lloc, en el sector dels serveis. Malgrat el pes cabdal que tenen en l’economia europea, aglutinant més d’un 70% del PIB i ocupació, i del potencial impacte en el creixement econòmic i la productivitat, el nivell d’integració del sector serveis ha estat limitat i desigual. Un exemple paradigmàtic de com el mercat únic en serveis afavoreix els ciutadans és el del transport aeri comercial. Gràcies a l’aplicació de les normes del mercat únic, hem passat d’un transport aeri abans dels noranta altament regulat a escala estatal, amb preus molt elevats, poca competència i control en les rutes, a un sector dinàmic, amb preus baixos, i un increment en el nombre d’aerolínies que cobreixen les diverses rutes europees. De manera similar, la regulació europea sobre el roaming ha eliminat els recàrrecs per utilitzar el mòbil a un país tercer de la UE, i ha abaratit els costos per a una ciutadania cada vegada més mòbil.

  • Impulsar el mercat únic digital

Dins del sector serveis, la Unió Europea està donant una rellevància particular al mercat únic digital, impulsant una agenda digital, que des del Govern de Catalunya aplaudim i encoratgem. Tal com hem mencionat a la secció de reptes, la digitalització de l’economia i la societat presenta oportunitats úniques per millorar la nostra societat però alhora també certes amenaces per desestabilitzar-la. Per tant, és vital un rol actiu dels governs, que protegeixin els drets digitals de les persones alhora que defineixin les responsabilitats que la digitalització comporta.

La Unió Econòmica i Monetària es va instituir com a resposta a la globalització econòmica creixent i sota el convenciment que, sense un mercat únic prou gran, els països europeus i les seves empreses romandrien sota l’hegemonia d’altres economies més grans, com ara els EUA o la Xina. I un mercat únic en un món on s’havia abandonat el control de capitals, i conformat per països amb un historial de devaluacions monetàries recurrents, gairebé per força implicava la necessitat de compartir una mateixa moneda i un únic banc central a càrrec d’aquesta. La impossibilitat de devaluar la moneda, juntament amb la teòrica disciplina imposada pels mateixos mercats, negant-se a finançar i en conseqüència impedint possibles dèficits fiscals exteriors o públics excessius dels països de l’euro, havia de garantir l’estabilitat del mercat únic i fomentar-ne el creixement.

Tanmateix, la implementació de l’euro sota la governança del Banc Central Europeu va actuar com una mena d’assegurança a tot risc, a l’empara de la qual els mercats financers van abandonar la necessària prudència creditícia i van permetre, tot finançant-los, uns dèficits fiscals excessius d’alguns estats membres i uns superàvits fiscals excessius d’uns altres; un fet que tard o d’hora havia d’esdevenir insostenible. Així va passar quan els mercats financers, atrapats amb la fallida de Lehman Brothers als EUA, l’any 2008, van tancar l’aixeta del crèdit i van deixar al descobert la manca d’instruments de la UEM per fer-hi front.

Com a solució d’urgència, i atès que els tractats fundacionals de la UE no preveuen la possibilitat de rescatar un estat membre, els països de l’Eurozona van arribar a un acord intergovernamental per crear el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) l’octubre de 2012: un fons per socórrer països en risc d’una fallida que hauria arrossegat els altres, i que comptaria amb la garantia solidària del conjunt. Alhora, la UE acordava uns límits fiscals amb multes potencials per als incomplidors (Fiscal Compact), i la Comissió Europea implementava un mecanisme preventiu de supervisió econòmica (Semestre Europeu) en el qual, tot i que s’inclouen límits per als superàvits fiscals, el control dels dèficits fiscals és prioritari.

La preocupació gairebé exclusiva pels dèficits fiscals, que només podien reduir-se a còpia d’austeritat, sense una reacció similar davant els superàvits fiscals, que haurien demanat una política expansiva per corregir-los —suavitzant l’austeritat exigida als deficitaris—, va precipitar la UE a una recessió més intensa i llarga que no ho va ser als EUA, origen de la crisi, va disparar les taxes d’atur i de pobresa, i en certa manera les d’euroescepticisme i xenofòbia.

 

Prioritats

Partint d’aquesta diagnosi, des del Govern de Catalunya creiem que és vital reorientar i completar la governança econòmica urgida per la crisi, amb l’objectiu d’evitar-ne de noves o, si més no, de poder gestionar-les millor. Entre altres, això demana:

  • Crear mecanismes de contenció de crisi

    • Completar la unió bancària amb el mecanisme de supervisió i regulació únic, ja en marxa, així com dissenyar i implementar el fons de garantia de dipòsits bancaris comú dins la zona euro.

    • Establir un fons monetari europeu. Integrar el MEDE en el pressupost i sota la supervisió del Parlament Europeu, per convertir-se en un fons monetari europeu de naturalesa similar al Fons Monetari Internacional (FMI), a escala internacional. Això ha de suposar una alternativa als mercats financers quan aquests es tanquen o demanen contrapartides excessives a països amb crisis de liquiditat.

    • Vetllar tant pels dèficits com pels superàvits fiscals, ja siguin amb l’exterior o de les administracions públiques, mitjançant una revisió i aplicació simètrica del procediment de macrodesequilibris econòmics (MIP) durant el Semestre Europeu. Això suposa treure a l’austeritat el caràcter d’alternativa única per corregir els desequilibris, substituint-la, o si més no compensant-la, amb mesures expansives als països amb capacitat de prendre-les.


  • Augmentar l’autonomia financera de la UE

    • Crear un pressupost específic per als països de la zona euro i/o un fons d’inversió anticíclica, amb capacitat per aturar o suavitzar les fases contractives d’un estat membre abans no entri en recessió i pugui arrossegar el conjunt.

    • Dotar la UE d’instruments fiscals propis. Més enllà d’aquests elements de governança econòmica, i per tal d’evitar l’actual competència fiscal entre països membres i disposar alhora d’uns pressupostos menys dependents de les contribucions dels estats membres, cal dotar la UE d’instruments fiscals propis. Entre els principals candidats, l’impost sobre els beneficis de les corporacions que operen en més d’un estat membre i nous impostos mediambientals. També es preveu la introducció d’altres impostos com l’impost digital o a les grans empreses tecnològiques.


  • Millorar el control democràtic

    • Instituir la figura del comissari a càrrec de la governança econòmica europea, que sigui alhora president de l’Eurogrup. Això suposaria un aprofundiment i millora del control democràtic de la governança econòmica europea, en substitució d’institucions no electes com ara l’anomenada “troica”.

La reorientació de la governança econòmica ha d’anar de la mà d’una revisió profunda de la governança política que legitimi els canvis en l’àmbit econòmic. Després de l’impacte de la crisi econòmica i financera, que va posar a prova els mecanismes de solidaritat dins de la UE, el projecte europeu viu immers en un debat intern sobre la seva legitimitat i evolució futura. Un debat que replanteja els fonaments de la UE com a projecte compartit i que no pot allargar-se gaire més temps. La seva resolució indefectiblement implicarà importants canvis en la dinàmica i progressió del procés d’integració o la seva aturada definitiva i probable desconstrucció, com hem vist en el cas del Brexit.

El focus se situa, sobretot, en les resistències dels estats a anar més enllà de la dinàmica intergovernamental i la seva oposició a una integració política més gran i federalitzant. Una resistència que es manifesta amb la negativa a cedir nous espais de poder i sobirania que reforcin la capacitat de les institucions europees i les dotin de més legitimitat democràtica. Els vells estats europeus són segurament el principal obstacle en l’evolució d’una integració democràtica més àmplia de la UE, i a la vegada, però, són els actors potencials del canvi possible.

Així mateix, la falta de correspondència entre la voluntat de la ciutadania i les principals directrius econòmiques europees, que tenen un impacte directe en el benestar i la cohesió social, han agreujat la desafecció creixent. Unes decisions que apareixen sovint com “inevitables” o “irreversibles” i que han allunyat el projecte europeu dels objectius de més equitat i convergència social.

Un dels efectes més evidents d’aquesta desafecció ha estat l’auge de l’euroescepticisme o l’emergència d’un nou antieuropeisme populista que ha comportat una contínua erosió de la confiança i el respecte envers les institucions europees. Uns moviments que no són un fenomen polític monolític i unitari, però que expressen la seva oposició a l’actual direcció de la integració europea.

Cal distingir, però, entre aquells que propugnen una altra Europa possible i aquells que obertament es manifesten per desconstruir-la i retornar a l’estructura de l’Europa dels estats. Així, mentre els moviments més a l’esquerra s’oposen a l’actual direcció de la UE sobre la base de preocupacions socioeconòmiques legítimes, davant les greus conseqüències de les polítiques d’austeritat, i proposen revertir la política i les estructures actuals apostant per una Europa social, a l’altra banda trobem els euroescèptics més extrems, que han obert la via cap al Brexit. Aquest darrer és un discurs que es pot titllar d’euròfob i que es concentra en els moviments més radicals de dreta o obertament xenòfobs, que rebutgen el procés d’integració a partir d’arguments que reclamen un retorn de la sobirania als estats i prediquen, molt sovint, un discurs essencialista nacional i cultural i de rebuig a la immigració i la diversitat.

Tanmateix, la manca d’un lideratge polític clar per part de la Comissió i el Consell Europeu en les dues darreres dècades ha estat també un llast per progressar i refermar la UE. Urgeix, així, un lideratge polític d’abast europeu capaç d’articular una visió a llarg termini i que a la vegada tingui la capacitat i els recursos per donar resposta als temes urgents. Ara més que mai són imprescindibles lideratges plurals, que construeixin col·lectivament un nou relat europeu, centrats en els grans reptes i problemes a partir de la proximitat amb la ciutadania, i que siguin sensibles a les principals preocupacions que recorren el territori europeu en un sentit o un altre.

 

Prioritats

Per superar aquestes dificultats, el Govern de la Generalitat aposta per recuperar la confiança de la ciutadania europea envers un projecte europeu renovat i unes institucions que mereixen ser refundades. Les reformes a Europa són inevitables si no volem un retorn al passat. Des del Govern de la Generalitat es treballarà, doncs, envers una reforma integral de la UE, impulsant amb la resta d’institucions europees, ciutadania i societat civil un debat que hauria de culminar amb un acord referendat democràticament, per definir la direcció i els instruments dels pròxims passos a seguir a Europa.

Això significa obrir el debat per reformar els tractats europeus per dotar de més legitimitat democràtica les institucions europees per aprofundir en una unió política, econòmica, fiscal i social més àmplia, i possibilitar la creació de nous instruments europeus amb els recursos necessaris, que permetin complir els objectius que col·lectivament els europeus ens proposem. En aquest sentit, caldrà parlar de:

  • Polititzar la Unió Europea

    • Crear un veritable govern europeu, que permeti al president construir el Govern europeu d’acord amb un equip políticament coherent i amb correspondència amb les majories polítiques del Parlament Europeu.

    • Reformar el sistema electoral per a les eleccions per al Parlament Europeu i crear un espai de debat públic i polític d’abast europeu.

    • Incrementar el rol polític del Parlament Europeu. Malgrat l’augment relatiu del rol del Parlament Europeu com a colegislador i la transparència del procés de presa de decisions de la UE amb el Tractat de Lisboa, cal trobar noves vies per apropar la ciutadania en les decisions preses a escala europea. Les competències del Parlament encara són incompletes, a diferència del paper del Consell de la Unió Europea, que té gran capacitat sobre àmbits com ara la política exterior, la governança econòmica, la migració o els impostos. Els canvis als tractats no poden quedar en mans de les conferències intergovernamentals, que actuen per unanimitat, sense que ni tan sols requereixin l’aprovació del Parlament Europeu.


  • Refermar la Carta de Drets Fonamentals...

    • ... perquè sigui plenament aplicable, i així permetre a les institucions europees intervenir per posar fi a les violacions dels estats membres als drets i les llibertats civils bàsiques i als atacs als principis democràtics.


  • Combatre els populismes

    • Combatre els populismes xenòfobs amb la defensa dels valors democràtics, posant en marxa mecanismes de seguiment del compliment dels criteris de Copenhaguen per controlar el respecte als principis democràtics.


  • Impulsar el debat sobre l’ampliació interna

    • Promoure els canvis als tractats que permetin, a través de vies democràtiques, el reconeixement polític de tots els pobles i nacions, el seu dret a l’autogovern i accedir a l’ampliació interna de la UE, en un marc de les sobiranies compartides, la governança multinivell i l’aplicació del principi de subsidiarietat.

Estratègia digital

Implementem de manera dinàmica i innovadora l’estratègia digital Europa 2020 de la Comissió Europea, ampliant el concepte d’Smart City a escala de país:

  • SmartCATALONIA fa ús de la tecnologia i la informació digital per innovar en els serveis públics, impulsar el creixement econòmic i promoure una societat més intel·ligent, sostenible i integradora.

  • Volem optimitzar la infraestructura digital de Catalunya. Des del Govern estem treballant per desplegar la fibra òptica a totes les capitals de comarca el 2020 i, en els anys posteriors, a la resta del territori.

 

Mercat únic en sector de serveis: salut

Facilitem l’accés a la salut, en línia amb la idea d’esborrar les fronteres europees, per als ciutadans catalans i francesos que viuen a prop de la frontera.

  • L’Hospital Transfronterer de la Cerdanya és un exemple paradigmàtic i reconegut a escala europea de cooperació transfronterera, que beneficia de manera clara i directa els ciutadans de Catalunya i França.

 

Mercat únic digital

Som pioners a impulsar el mercat únic digital en diversos àmbits de manera responsable.

  • E-Salut: el sistema PADRIS (Programa públic d’analítica de dades per a la recerca i la innovació en salut) relaciona totes les dades sanitàries dels pacients i les posa a disposició de la comunitat científica totalment anonimitzades, d’acord amb el marc legal i normatiu, els principis ètics i de transparència envers la ciutadania. El projecte beneficia tant els investigadors com el conjunt de la ciutadania, ja que permet l’elaboració de models predictius sobre els recursos que es necessitaran (metges, laboratoris, aparells), contribuint, per tant, a la gestió i la qualitat del sistema sanitari.

  • E-Justícia: E-justícia.cat és un exemple paradigmàtic de digitalització de l’administració pública catalana. Una problemàtica recurrent a les administracions de tots els països és la sobrecàrrega burocràtica i administrativa dels sistemes judicials. Una conseqüència d’aquesta sobrecàrrega és la ineficiència del sistema, que afecta el dret bàsic a tenir un procés judicial just. E-justícia.cat homogeneïtza les tasques de l’Administració de justícia, alhora que permet la coordinació telemàtica amb les altres administracions i professionals del dret, i permetrà —en els supòsits previstos a la llei— que qualsevol ciutadà pugui presentar escrits, demandes o demanar informació de manera telemàtica sense necessitat d’intermediaris.

  • E-cultura: la indústria catalana del videojoc representa el 25% del teixit industrial de l’Estat espanyol i pràcticament la meitat de la seva facturació. Aquest estat de bonança ha estat propiciat, en part, per l’aposta de la Generalitat per l’impuls del sector de la cultura digital i la seva internacionalització amb iniciatives, com la incubadora Game-BCN, que fan de la ciutat comtal un centre de creació europeu i una seu idònia per acollir fires de referència per al sector.

 

El corredor mediterrani

El corredor mediterrani constitueix un sistema de transport ferroviari estratègic per a Catalunya, no només perquè permet connectar les principals àrees d’activitat econòmica amb la resta de la península Ibèrica i Europa, sinó també perquè permet vertebrar el país i donar resposta a les necessitats de mobilitat de viatgers i de mercaderies.

En el context europeu, el corredor mediterrani és un dels nou corredors recollits en els mapes de la nova política de xarxes transeuropees, i des de 2013 ja s’han celebrat sis edicions del Fòrum del corredor mediterrani. Aquest fòrum hauria de ser el lloc on se sincronitza la presa de decisions entre tots els actors dels territoris que travessa el corredor, però a la pràctica aquesta funció la fa el Comitè, reunió restringida dels representants dels governs centrals d’Espanya, França, Itàlia, Eslovènia, Croàcia i Hongria, que té lloc la vigília de cada fòrum.

Catalunya aspira, malgrat aquest balanç provisional, a una participació activa al Fòrum del corredor mediterrani per tal de fer una contribució substantiva a la revisió de llistes de prioritats i documents estratègics a partir de l’Agenda catalana del corredor mediterrani.

 

Democràcia i legitimitat

El Govern de Catalunya impulsa un canvi radical de model de participació ciutadana amb el portal participa.gencat.cat. El segle XXI requereix d’un model que trenqui el monopoli de l’Administració sobre les decisions finals, apoderant la ciutadania tot obrint-li el procés de diagnosi, deliberació i negociació de polítiques públiques. Aquesta participació de caràcter deliberatiu pren el millor de la democràcia grega (directa) i de la democràcia moderna (representativa), i és un pas vital per donar resposta a la crisi de legitimitat actual tot contribuint a aturar el populisme. Entre els processos participatius oberts, destaquem el relacionat amb la contribució de Catalunya al desenvolupament global, l’elaboració de l’Agenda Urbana de Catalunya, o el relacionat amb la professió infermera de Catalunya.

Data d'actualització:  20.11.2018